A l’amiga que Nico va dur de Bristol no
li calia disfressa de Halloween. Tenia una d’eixes cares d’edat indeterminada,
i una pell de color coure que jo igual podria ubicar a l’Índia, Líbia o Mèxic.
Vestia un ponxo negre cenyit a la cintura gràcies per una corretja també negra,
tot amb eixe aire tètric que tenen els vestits de les vídues. Vull dir, de les
vídues anteriors als segle XIX, com a mínim. Però prou elegant com per a
poder-se-lo posar un dia d’anar mudat, si la xica no tenia complexes i deia que
era la última moda del seu país.
La resta havíem intentat esquivar sense
massa èxit els tòpics comercials d’eixa nit de Tots Sants, però tot això quedà
a banda quan tot va començar a girar al voltant de l’amiga que Nico va dur. No
m’enrecorde del seu nom, però resultà que era de Mèxic, per això va fer amistat
amb el nostre amic. Quan ell va veure l’oportunitat de tornar una setmana ací
amb la família, ella va veure l’oportunitat perfecta per visitar Espanya, i dit
i fet, varen arribar els dos aquella nit, al xalet de Carmen, quasi a taula
parada. De fet, el ponxo negre de era de sa mare, d’allà de mèxic on, segons
contava, la seua família sempre havia estat lligada a l’espirituïsme, el vudú i
no sé quines altres coses màgiques més. Ho explicava de manera casual, com qui
sols complau la curiositat dels que l’envoltaven.
--La màgia— deia – és una cosa molt
subtil. Què és màgia i què no ho és? Una simple pedra pot imbuir-se de poder si
moltes persones creuen que és especial, i en canvi el més poderós dels sortilegis,
fins i tot el que ens afecta, el que és capaç de matar-nos, pot restar ocult
als nostres ulls.
Tots la miràvem. Alguna cosa va començar
a sonar en el meu cap, com una veu d’alarma incomprensible i llunyana. Quan
ella parava de parlar, pocs eren els que gosaven trencar el silenci, i sols per
a saber més d’ella. M’atreviria a dir que fins i tot el vent de fora es detenia
en eixos moments. Ningú s’adonava més que jo? Era com si tot girara de manera
literal al voltant d’aquella xica. L’alcohol, devia ser l’alcohol, o la caximba
amb tabac de maduixa que havia dut Ruth.
En aquell moment, la veu d’alarma es va
obrir camí més i més en la meua consciència, despertant-me dels meus pensaments
i observant de manera clara l’escena: Tots, tots! S’havien quedat en silenci.
Sols ella es movia, mirava a tots, assegurant-se que s’havien quedat amb un
somriure paralitzat, com si estigueren patint un ictus silenciós i horriblement
indolor. No sé si jo hauria pogut descongelar l’escena, pegar un crit i
alçar-me d’un vot, però vaig preferir seguir el joc i tan sols mirar-la.
Ella es va alçar, va caminar fins a la
motxilla de Nico i va traure diversos bitllets d’alguna de les butxaques,
mentre les mirades de tots restaven a la cadira on estava sentada... i on va
tornar just després de l’evident robatori. Després, simplement va carraspejar,
i poc a poc cadascú anà parlant d’altres coses, d’altres temes, com si no
haguera passat res.
Fora encara arribí a notar els ulls d’un
gat fixos en mi i algunes coses més estranyes, però tenia igual. Jo m’apuntava
als que no s’havien assabentat de res, i encara, si m’ho pregunteu, diré que
aquest relat mai va ocórrer. Seria per l’alcohol o la caximba de maduixa...
No hay comentarios:
Publicar un comentario