L'ÚLTIM DE L'ESQUADRÓ, 1ª PART - Exercici sobre el tacte.

REINICIANT SISTEMA AUXILIAR DE CONSCIENCIA ASSISTIDA. HA SOFRIT VOSTÉ DANYS MASSIUS. MANTINGA LA CALMA.

La veu femenina i asèptica aconseguia fer-se un lloc a través d’un mar revolt de sensacions.

PER FORTUNA, ESTÀ VOSTÉ ASSEGURAT PER LA TECNOLOGIA BIÒNICA D'INDÚSTRIES NAVANTIA. A CONTINUACIÓ PROVAREM DE DESPERTAR-LO, AQUEST PROCÉS POT SER DOLORÓS.

I ho va ser. Podia notar l’adrenalina recorrent els vasos sanguinis com un torrent de lava volcànica i sacsant el seu sistema nerviós. Les primeres sensacions van arribar amb la contundència d’una bala de canó: El tòrax oprimit, una cama girada d’una manera estranya, el fred estrany a la cara, i terra dins de la boca. Quasi que era millor no despertar, però aquell maleït “Sistema Auxiliar de Consciència” no anava a donar-li alternativa. Els que havien pagat l’equipament militar no anaven a concedir-li descans, ni temporal ni etern.

S’HAN DETECTAT DANYS AUDITIUS I OCULARS. PER FAVOR, ESPERE MENTRE BUSQUEM SOLUCIÓ.

Aquell coll de Sistema Operatiu començava a cansar-lo. Una cosa era perdre la potestat del propi cos i de l’ànima, i altra que aquell invent parasitari del dimoni li parlara com un antivirus dels anys 90. Si poguera parlar, hauria fet alguna gràcia, com “Tranquil, que puc esperar ací, l’hora del cafè pot esperar”. Però encara notava la boca paralitzada, com si el dentista li haguera punxat l’anestèsia. Va moure un poc la mà dreta. Bé, es va dir, i crec que amb tots els dits. Si a més encara tinc polla, no hi ha motius per desanimar-se. Açò tenia qeu contar-ho als seus companys, s’anaven a riure.

INICIANT VISIÓ DE L’ESPECTRE INFRAROIG.

Una ataca roja va escampar-se davant d’ell, i poc a poc va anar definint formes. No recordava on havia caigut, coses de la memòria post-traumàtica i tot això que explicàven els metges, però, a la seua dreta es retallava alguna espècie de roca. Estava en camp obert, enmig d’un cràter. Va alçar un braç i es va sorprendre quan va aconseguir recolzar-se...

EL SEU DISPOSITIU DE VISIÓ INFRAROJA NO ESTÀ ACTUALITZAT, I POT SER TINGA ALGUNES FALLIDES. MÉS INFORMACIÓ CONSULTE EN NAVANTIA PUNT COM.

Va trobar la silueta del fusil d’assalt, aparentment funcional. Es preguntava si podria pegar-se un tir per fer callar aquella veu femenina de dins del seu cap, o si el sistema tenia un mode “antisuicidis”. No va tindre temps de comprovar-ho: davant seu, una taca de color roig clar (tot era roig, la visió tèrmica era una merda) va moure’s a uns 20 o 30 metres, pot ser més. Parapetat darrere de la roca, va distingir el casc d’un soldat de l’exèrcit contrari.
Hòstia, no recordava que el fusil pesara tant.

EN AQUEST MOMENTS ESTÀ VOSTÉ TOTALMENT SORD, PERÒ SI AIXÒ HO DESANIMA, PODEM FER SONAR MOZART PER VIA CEREBRAL DIR...

--Calla, cony!!!!

Miraculosament, el dispositiu cibernètic va parèixer escoltar la queixa, i va quedar en silenci. Notava les correjes de l’equipatge militar, la tela aspra i dura ens els genolls. La sensació anestèsica de la llengua inflada començava a disipar-se i a deixar lloc a un sabor salat molt familiar. Podia avançar, podia disparar; amb un poc de sort els seus enemics fugirien com a rates davant del zombi en que s’havia convertit, encara que res l’alegraria tant com despatxar un parell d’aquells traïdors a la pàtria.