Sa mare li va ensenyar a fixar-se ve en la carn abans de menjar-se-la: per molt vuit que tinguera el ventre, calia observar que no s’haguera enfosquit i que no tinguera massa mosques. En el pitjor dels casos havia d’apartar els trossos més negres i amb cucs. Eren d’eixes observacions que donaven les mares als fills per intentar mantindre-los vius. No obstant, ara era lluny del poble, s’havia fet major i l’instructor havia passat a ser son pare; algú havia de dur la carn al poblat, i son pare era una caçador molt valorat:
“El silenci i el fang són els teus aliats”, li repetia una i una altra volta. Així que el jove va excavar un clot i va fer una pastera amb la humida terra del bosc. Després se la va estendre per tota la pell i va esperar. I esperar, i esperar, com una roca, apenes unflant la panxa al respirar. No va vindre cap presa aquell dia, però a poc a poc va escoltar la xafades d’un d’aquells gossos enormes. Tranquil, no et mogues, va dir son pare sense paraules. La pantera va passar just per dant d’ells sense deixar de mirar cap a totes bandes, examinant-ho tot. Mentre la fera s’anava perdent en la distància, va tindre un pensament absurd: seria fantàstic poder detectar la presència d’altres animals simplement amb la respiració, escoltar les paraules de l’aire que estava en tots llocs, que sols es feia visible amb el foc, que ho tocava tot i que, en respirar entrava dins del seu cos.
Una ombra ràpida el va traure d’eixos pensaments de fantasia. Agafa la javelina i es disposà a llançar-la. Eixa nit menjaren senglar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario